Pel llac Titicaca

A dos quarts de 5 de la matinada vam arribar a Puno. Rebentades de passar la nit en un asiento semicama d'un autobús, això sí, a primera fila d'un segon pis, amb vista panorámica.... (tant panoràmica que vam haver de passar la cortineta de la impressió que feia...). La matinada era freda a Puno; mentre esperàvem que ens donessin les motxilles del maleter de l'autobús, les dents es feien un fart de petar. Sort que tot i l'atabalament que suposa que t'abordin 3 persones a la vegada oferint-te hotels, excursions i bitllets de trenta coses diferents, a la mateixa estació, vam trobar una senyora que ens va oferir una pensió per poder passar 3 hores i descansar abans d'agafar una barca que ens duria cap a les Islas Flotantes i cap a les illes d'Amantani i Taquile, al llac Titicaca.
A les 8 vam embarcar en una barca que ens va dur fins a les Islas Flotantes. Espectacular de veure... són illes fetes de totora, un vegetal que fa unes arrels molt fortes i enrevessades i que creix com una canyeta prima. Quan baixes de la barca i trepitges l'illa, t'adones que es mou... que realment els uros, els habitants de l'illa, viuen en unes extensions de totora de 3 metres de gruixària que FLOTEN!!! Tot i així, després de la visita, encara em pregunto com poden surar aquestes illes.... Molt interessant conèixer l'estil de vida dels Uros. Actualment existeixen unes 45 Islas Flotantes que suren pel Titicaca en les que hi viuen unes 2000 persones. Els habitants de les illes s'han obert una mica al turisme... deixen que cada 15 dies, barques carregades de turistes curiosos s'hi acostin i els visitin. La veritat és que són molt amables. Hi ha una escola i també una església protestant adventista.
En una de les illes que vam visitar, al matí hi havia 30 dones i tan sols 6 homes. Es veu que la majoria d'homes pesquen o treballen a Puno i no tornen a l'illa fins a la nit. Així que ens van rebre un grapat de dones molt baixetes i molt rodanxones, vestides amb unes faldilles de colors molt vistosos. Ah sí, i una colla de nens la mar de maquets!!!
Vam navegar d'una Isla Flotante a una altra en una típica embarcació feta de totora, aquest vegetal que és bàsic en la vida dels Uros. Va ser optatiu, d'altres van fer cap a l'altra illa amb la barca de motor que ens havia dut fins allí. Una experiència impactant!!!!
3 hores més de barca per arribar a Amantani. Amantani és una illa de terra ferma que es troba a la part peruana del llac Titicaca. En aquesta illa hi vam passar la nit, convivint amb una família nadiua del poble. Vam compartir un trosset de vida amb la Francisca, una noia de 24 anys que vivia en una caseta feta de pedra i adobe amb la seva àvia i la seva filla de 5 anys, la Leticia (el seu home no tornaria a l'illa fins a finals d'agost ja que es trobava lluny treballant en la construcció). Aquestes illes estan a gairebé 4000 metres sobre el nivell del mar. Què puc dir del que vam experimentar compartint tan sols unes hores amb membres de la comunitat dels occopampa??? Em va recordar (a grans trets) la comunitat dels amish que surten a la pel.lícula L'únic testimoni. Viuen en comunitat, molt austerament, sense electricitat (la gran majoria de cases), sense aigua corrent,... Primer ens va impactar: gallines que entraven i sortien de les diferents estances de la casa, els bens que anaven sols per davant de la casa, el fet que el lavabo estés una mica lluny de la casa... Va ser una experiència interessant... sense cap toc de demagògia pretesa, t'acabes adonant de totes les necessitats que ens generem nosaltres mateixos, en la nostra vida. Potser viure són moltes altres coses, coses que ens són tan fàcils, coses en les què no hi posem ni gota de consciència, clar... és un gest tan automàtic buscar un interruptor quan entres en una estança... A la tarda vam enfilar muntanya amunt fins arribar al temple del Sol. Unes quantes dones i nens ens oferien la seva artesania al llarg del camí. El recorregut feia força pendent; ens va dur a un dels punts més alts de l'illa, a uns 4100 metres... Quina posta de sol més preciosa... A la nit vam sopar a la cuina de la casa de la Francisca. Als turistes que havíem anat a passar dos dies amb ells ens van voler convidar a un ball de la seva comunitat. I ens van posar vestimentes com les que utilitzen ells i apa... a ballar!!! (bé, els balls no eren pas gaire originals... ;-))
La Marta i jo vam decidir llevar-nos una mica abans de les 6 del matí per veure la sortida del sol al llac Titicaca. Feia fred, però vam poder gaudir d'uns instants especials: era talment com si el sol emergís del llac, a poc a poc i donés vida a tot allò que els seus rajos anaven il.luminant. Després d'ajudar a la Francisca a rentar els plats en una font que tenen al mig del tros, vam esmorzar i vam agafar la barca que ens duria cap a l'illa de Taquile.
Per accedir al poble vam haver de pujar per un camí amb força pendent. Un cop arribats a la Plaza d'Armas vam poder contemplar una desfilada de tots els nens i nenes de l'illa en motiu de las Fiestas Patrias, que celebren la independència del Perú. Dinar i cap a Puno. Teníem el temps just per agafar un autobús de línia regular fins a Cuzco. No era un bus turístic, era un autobús de peruans... quan ens esperàvem per carregar les motxilles al maleter, vam veure que al costat hi havia uns sacs de malla plens de gallines. Menys mal que no van compartir maleter amb els equipatges. Això sí, vam viure l'experiència d'haver de passar una duana de control: hi havia mig autobús amb persones que traficaven amb roba de contraband i la duien cap a Cuzco. Com si fos una pel.lícula: policies per dalt de l'autobús remenant bosses i equipatges.... fffffff, un xouuuu!!!
A 2 quarts de 2 de la matinada arribàvem a Cuzco. Cansadíssimes, a dormir en un hostal de la calle Ladrillos.