Aquesta tarda hem arribat a Lima. La recta final del viatge. Hi hem arribat d'un vol procedent de Puerto Maldonado. Hem estat 4 dies a la selva. Ens ha encantat!!! Hem passat d'una calor humida i d'un sol que torrava a la grisor sense treva de Lima. He d'escriure tantes coses... Però com sempre, no en tindria prou ni amb dues hores de ciber, així que quan arribi a casa tindré deures per fer...
El viatge ja s'acaba... una llàstima, de debò...
Continuaré escrivint...
1 d’agost del 2010
28 de juliol del 2010
Cuzco
Com puc explicar tantes coses des de l'última connexió amb tan poca estona.... Bé, en faré un resum general. Un cop a casa, completaré la informació.
Cuzco... què dir de Cuzco... doncs que em va encantar!!!! És la ciutat del Perú on més es deixa notar el sincretisme entre la cultura inca ancestral i el catolicisme imposat pels espanyols. Religions que veneren la pachamama es barregen amb el catolicisme més recarregat... La Plaza de Armas, grandiosa i flanquejada per porxades plenes de cafès, restaurants i botigues. Hi ha un ambient especial: en 20 metres quadrats pots triar llocs i menús ben diferents: des d'un Mc Donalds a senyores que venen menjar pel carrer: olles plenes de sopa, arròs, pollastre... Tot és un contrast! Els carrerons estrets, les esglèsies excessivament ornamentades, la gran vida que hi ha a la nit, tota la cultura que desprèn... Penso que és el lloc del PErú que hem visitat on més es deixa notar el seu passat inca.
Vam visitar els emplaçaments arqueològics de Sacsahuamán, Kenko i Pisac. Vinga a pujar i a baixar escales tallades a la muntanya, a visitar temples i poblats inques. Molt bonics, de debò (tot i així, si els inques s'estima que fossin tan baixets, 1'50 m els homes, 1,45 les dones, com podien pujar aquells ramats d'escales sovint altíssimes? Eren tot cames????). Molt interessants fer-los amb guia. El guia d'ahir fins i tot ens va tocar una cançó amb la seva flauta de pan... tota la baixada de 10 km des de les runes de Pisac al poble de Pisac actual va ser molt mística...
No tinc temps ara per entrar en detalls sobre les runes arqueològiques perquè el temps va passant i encara hem de fer unes quantes gestions abans de marxar cap a la selva: comprar un frontal, uns mitjons fins als genolls, pagar l'excursió (en dòlars la volen!)...
És que aquesta tarda anirem baixant dels 3600 metres cap als 180 metres sobre el nivell del mar. Anirem a Puerto Maldonado i ens endinsarem cap a la selva amb un bot amb motor... I això dels mitjons llargs fins al genoll són perquè es veu que en una de les excursions que farem ens deixaran una espècie de botes d'aigua per caminar pel fang i per evitar alguna possible picada de serp... aix, quina por i quina angúnia..... I el frontal... doncs que farem una sortida nocturna per la selva per veure uns caimans...
Queda pendent el post explicatiu del Machu Picchu... que es mereix moltes línies!!!! Una meravella del món!!!!!!
Cuzco... què dir de Cuzco... doncs que em va encantar!!!! És la ciutat del Perú on més es deixa notar el sincretisme entre la cultura inca ancestral i el catolicisme imposat pels espanyols. Religions que veneren la pachamama es barregen amb el catolicisme més recarregat... La Plaza de Armas, grandiosa i flanquejada per porxades plenes de cafès, restaurants i botigues. Hi ha un ambient especial: en 20 metres quadrats pots triar llocs i menús ben diferents: des d'un Mc Donalds a senyores que venen menjar pel carrer: olles plenes de sopa, arròs, pollastre... Tot és un contrast! Els carrerons estrets, les esglèsies excessivament ornamentades, la gran vida que hi ha a la nit, tota la cultura que desprèn... Penso que és el lloc del PErú que hem visitat on més es deixa notar el seu passat inca.
Vam visitar els emplaçaments arqueològics de Sacsahuamán, Kenko i Pisac. Vinga a pujar i a baixar escales tallades a la muntanya, a visitar temples i poblats inques. Molt bonics, de debò (tot i així, si els inques s'estima que fossin tan baixets, 1'50 m els homes, 1,45 les dones, com podien pujar aquells ramats d'escales sovint altíssimes? Eren tot cames????). Molt interessants fer-los amb guia. El guia d'ahir fins i tot ens va tocar una cançó amb la seva flauta de pan... tota la baixada de 10 km des de les runes de Pisac al poble de Pisac actual va ser molt mística...
No tinc temps ara per entrar en detalls sobre les runes arqueològiques perquè el temps va passant i encara hem de fer unes quantes gestions abans de marxar cap a la selva: comprar un frontal, uns mitjons fins als genolls, pagar l'excursió (en dòlars la volen!)...
És que aquesta tarda anirem baixant dels 3600 metres cap als 180 metres sobre el nivell del mar. Anirem a Puerto Maldonado i ens endinsarem cap a la selva amb un bot amb motor... I això dels mitjons llargs fins al genoll són perquè es veu que en una de les excursions que farem ens deixaran una espècie de botes d'aigua per caminar pel fang i per evitar alguna possible picada de serp... aix, quina por i quina angúnia..... I el frontal... doncs que farem una sortida nocturna per la selva per veure uns caimans...
Queda pendent el post explicatiu del Machu Picchu... que es mereix moltes línies!!!! Una meravella del món!!!!!!
25 de juliol del 2010
Pel llac Titicaca
A dos quarts de 5 de la matinada vam arribar a Puno. Rebentades de passar la nit en un asiento semicama d'un autobús, això sí, a primera fila d'un segon pis, amb vista panorámica.... (tant panoràmica que vam haver de passar la cortineta de la impressió que feia...). La matinada era freda a Puno; mentre esperàvem que ens donessin les motxilles del maleter de l'autobús, les dents es feien un fart de petar. Sort que tot i l'atabalament que suposa que t'abordin 3 persones a la vegada oferint-te hotels, excursions i bitllets de trenta coses diferents, a la mateixa estació, vam trobar una senyora que ens va oferir una pensió per poder passar 3 hores i descansar abans d'agafar una barca que ens duria cap a les Islas Flotantes i cap a les illes d'Amantani i Taquile, al llac Titicaca.
A les 8 vam embarcar en una barca que ens va dur fins a les Islas Flotantes. Espectacular de veure... són illes fetes de totora, un vegetal que fa unes arrels molt fortes i enrevessades i que creix com una canyeta prima. Quan baixes de la barca i trepitges l'illa, t'adones que es mou... que realment els uros, els habitants de l'illa, viuen en unes extensions de totora de 3 metres de gruixària que FLOTEN!!! Tot i així, després de la visita, encara em pregunto com poden surar aquestes illes.... Molt interessant conèixer l'estil de vida dels Uros. Actualment existeixen unes 45 Islas Flotantes que suren pel Titicaca en les que hi viuen unes 2000 persones. Els habitants de les illes s'han obert una mica al turisme... deixen que cada 15 dies, barques carregades de turistes curiosos s'hi acostin i els visitin. La veritat és que són molt amables. Hi ha una escola i també una església protestant adventista.
En una de les illes que vam visitar, al matí hi havia 30 dones i tan sols 6 homes. Es veu que la majoria d'homes pesquen o treballen a Puno i no tornen a l'illa fins a la nit. Així que ens van rebre un grapat de dones molt baixetes i molt rodanxones, vestides amb unes faldilles de colors molt vistosos. Ah sí, i una colla de nens la mar de maquets!!!
Vam navegar d'una Isla Flotante a una altra en una típica embarcació feta de totora, aquest vegetal que és bàsic en la vida dels Uros. Va ser optatiu, d'altres van fer cap a l'altra illa amb la barca de motor que ens havia dut fins allí. Una experiència impactant!!!!
3 hores més de barca per arribar a Amantani. Amantani és una illa de terra ferma que es troba a la part peruana del llac Titicaca. En aquesta illa hi vam passar la nit, convivint amb una família nadiua del poble. Vam compartir un trosset de vida amb la Francisca, una noia de 24 anys que vivia en una caseta feta de pedra i adobe amb la seva àvia i la seva filla de 5 anys, la Leticia (el seu home no tornaria a l'illa fins a finals d'agost ja que es trobava lluny treballant en la construcció). Aquestes illes estan a gairebé 4000 metres sobre el nivell del mar. Què puc dir del que vam experimentar compartint tan sols unes hores amb membres de la comunitat dels occopampa??? Em va recordar (a grans trets) la comunitat dels amish que surten a la pel.lícula L'únic testimoni. Viuen en comunitat, molt austerament, sense electricitat (la gran majoria de cases), sense aigua corrent,... Primer ens va impactar: gallines que entraven i sortien de les diferents estances de la casa, els bens que anaven sols per davant de la casa, el fet que el lavabo estés una mica lluny de la casa... Va ser una experiència interessant... sense cap toc de demagògia pretesa, t'acabes adonant de totes les necessitats que ens generem nosaltres mateixos, en la nostra vida. Potser viure són moltes altres coses, coses que ens són tan fàcils, coses en les què no hi posem ni gota de consciència, clar... és un gest tan automàtic buscar un interruptor quan entres en una estança... A la tarda vam enfilar muntanya amunt fins arribar al temple del Sol. Unes quantes dones i nens ens oferien la seva artesania al llarg del camí. El recorregut feia força pendent; ens va dur a un dels punts més alts de l'illa, a uns 4100 metres... Quina posta de sol més preciosa... A la nit vam sopar a la cuina de la casa de la Francisca. Als turistes que havíem anat a passar dos dies amb ells ens van voler convidar a un ball de la seva comunitat. I ens van posar vestimentes com les que utilitzen ells i apa... a ballar!!! (bé, els balls no eren pas gaire originals... ;-))
La Marta i jo vam decidir llevar-nos una mica abans de les 6 del matí per veure la sortida del sol al llac Titicaca. Feia fred, però vam poder gaudir d'uns instants especials: era talment com si el sol emergís del llac, a poc a poc i donés vida a tot allò que els seus rajos anaven il.luminant. Després d'ajudar a la Francisca a rentar els plats en una font que tenen al mig del tros, vam esmorzar i vam agafar la barca que ens duria cap a l'illa de Taquile.
Per accedir al poble vam haver de pujar per un camí amb força pendent. Un cop arribats a la Plaza d'Armas vam poder contemplar una desfilada de tots els nens i nenes de l'illa en motiu de las Fiestas Patrias, que celebren la independència del Perú. Dinar i cap a Puno. Teníem el temps just per agafar un autobús de línia regular fins a Cuzco. No era un bus turístic, era un autobús de peruans... quan ens esperàvem per carregar les motxilles al maleter, vam veure que al costat hi havia uns sacs de malla plens de gallines. Menys mal que no van compartir maleter amb els equipatges. Això sí, vam viure l'experiència d'haver de passar una duana de control: hi havia mig autobús amb persones que traficaven amb roba de contraband i la duien cap a Cuzco. Com si fos una pel.lícula: policies per dalt de l'autobús remenant bosses i equipatges.... fffffff, un xouuuu!!!
A 2 quarts de 2 de la matinada arribàvem a Cuzco. Cansadíssimes, a dormir en un hostal de la calle Ladrillos.
A les 8 vam embarcar en una barca que ens va dur fins a les Islas Flotantes. Espectacular de veure... són illes fetes de totora, un vegetal que fa unes arrels molt fortes i enrevessades i que creix com una canyeta prima. Quan baixes de la barca i trepitges l'illa, t'adones que es mou... que realment els uros, els habitants de l'illa, viuen en unes extensions de totora de 3 metres de gruixària que FLOTEN!!! Tot i així, després de la visita, encara em pregunto com poden surar aquestes illes.... Molt interessant conèixer l'estil de vida dels Uros. Actualment existeixen unes 45 Islas Flotantes que suren pel Titicaca en les que hi viuen unes 2000 persones. Els habitants de les illes s'han obert una mica al turisme... deixen que cada 15 dies, barques carregades de turistes curiosos s'hi acostin i els visitin. La veritat és que són molt amables. Hi ha una escola i també una església protestant adventista.
En una de les illes que vam visitar, al matí hi havia 30 dones i tan sols 6 homes. Es veu que la majoria d'homes pesquen o treballen a Puno i no tornen a l'illa fins a la nit. Així que ens van rebre un grapat de dones molt baixetes i molt rodanxones, vestides amb unes faldilles de colors molt vistosos. Ah sí, i una colla de nens la mar de maquets!!!
Vam navegar d'una Isla Flotante a una altra en una típica embarcació feta de totora, aquest vegetal que és bàsic en la vida dels Uros. Va ser optatiu, d'altres van fer cap a l'altra illa amb la barca de motor que ens havia dut fins allí. Una experiència impactant!!!!
3 hores més de barca per arribar a Amantani. Amantani és una illa de terra ferma que es troba a la part peruana del llac Titicaca. En aquesta illa hi vam passar la nit, convivint amb una família nadiua del poble. Vam compartir un trosset de vida amb la Francisca, una noia de 24 anys que vivia en una caseta feta de pedra i adobe amb la seva àvia i la seva filla de 5 anys, la Leticia (el seu home no tornaria a l'illa fins a finals d'agost ja que es trobava lluny treballant en la construcció). Aquestes illes estan a gairebé 4000 metres sobre el nivell del mar. Què puc dir del que vam experimentar compartint tan sols unes hores amb membres de la comunitat dels occopampa??? Em va recordar (a grans trets) la comunitat dels amish que surten a la pel.lícula L'únic testimoni. Viuen en comunitat, molt austerament, sense electricitat (la gran majoria de cases), sense aigua corrent,... Primer ens va impactar: gallines que entraven i sortien de les diferents estances de la casa, els bens que anaven sols per davant de la casa, el fet que el lavabo estés una mica lluny de la casa... Va ser una experiència interessant... sense cap toc de demagògia pretesa, t'acabes adonant de totes les necessitats que ens generem nosaltres mateixos, en la nostra vida. Potser viure són moltes altres coses, coses que ens són tan fàcils, coses en les què no hi posem ni gota de consciència, clar... és un gest tan automàtic buscar un interruptor quan entres en una estança... A la tarda vam enfilar muntanya amunt fins arribar al temple del Sol. Unes quantes dones i nens ens oferien la seva artesania al llarg del camí. El recorregut feia força pendent; ens va dur a un dels punts més alts de l'illa, a uns 4100 metres... Quina posta de sol més preciosa... A la nit vam sopar a la cuina de la casa de la Francisca. Als turistes que havíem anat a passar dos dies amb ells ens van voler convidar a un ball de la seva comunitat. I ens van posar vestimentes com les que utilitzen ells i apa... a ballar!!! (bé, els balls no eren pas gaire originals... ;-))
La Marta i jo vam decidir llevar-nos una mica abans de les 6 del matí per veure la sortida del sol al llac Titicaca. Feia fred, però vam poder gaudir d'uns instants especials: era talment com si el sol emergís del llac, a poc a poc i donés vida a tot allò que els seus rajos anaven il.luminant. Després d'ajudar a la Francisca a rentar els plats en una font que tenen al mig del tros, vam esmorzar i vam agafar la barca que ens duria cap a l'illa de Taquile.
Per accedir al poble vam haver de pujar per un camí amb força pendent. Un cop arribats a la Plaza d'Armas vam poder contemplar una desfilada de tots els nens i nenes de l'illa en motiu de las Fiestas Patrias, que celebren la independència del Perú. Dinar i cap a Puno. Teníem el temps just per agafar un autobús de línia regular fins a Cuzco. No era un bus turístic, era un autobús de peruans... quan ens esperàvem per carregar les motxilles al maleter, vam veure que al costat hi havia uns sacs de malla plens de gallines. Menys mal que no van compartir maleter amb els equipatges. Això sí, vam viure l'experiència d'haver de passar una duana de control: hi havia mig autobús amb persones que traficaven amb roba de contraband i la duien cap a Cuzco. Com si fos una pel.lícula: policies per dalt de l'autobús remenant bosses i equipatges.... fffffff, un xouuuu!!!
A 2 quarts de 2 de la matinada arribàvem a Cuzco. Cansadíssimes, a dormir en un hostal de la calle Ladrillos.
21 de juliol del 2010
De tornada dels poblets andins de la vall d'Arequipa
Dos dies de desconnexió urbana. Hem voltat pels poblets de la vall d'Arequipa. Diversos han estat els pobles que hem visitat: Yunque, Chivay, Maca, Pataguasy, Ichupampa,... El pùnt màxim d'alçada al que hem pujat ha estat a Patapampa, a 4900 metres. I no cal dir que la màxima preocupació era esbrinar com ens afectaria el mal d'alçada. Això del soroche pot afectar de diverses maneres. Vam notar que només pel fet de pujar una petita pendent per anar a unes cabanes se'ns van disparar les pulsacions i la respiració se'ns va accelerar d'una manera més que considerable... Sort que a un poble que hi havia 1000 metres per sota ens van vendre un mate triple. A l'infusió hi havia tres herbes: fulles de coca, de chachacoma i muña. Bona, bona no ho era massa... i es veu que no t'hi pots tirar massa sucre perquè anul.la els efectes de la coca... així que... encara costava més d'empassar. Això sí, al quart mate que et beus ja no el trobes del tot dolent... encara m'hi enganxaré a les infusions de fulla de coca... ;-) De fet, n'hem comprat una bosseta...
Ahir a la tarda vam fer un trekking genial! Vam anar des de Yanque a Uyo-Uyo, un poblet abandonat quan els conquistadors espanyols van arribar a les valls d'Arequipa per evangelitzar als infidels indígenes inques. Llavors els van fer deixar el poble (difícil accés i massa dispers en el territori) i fundar-lo 300 metres més avall. Unes vistes fantàstiques... anàvem caminant ben a prop del riu Colca (els colcas eren forats a les roques del costat del riu, que servien de magatzem per als aliments). Vam arribar fins a unes Hot springs, un manantial d'aigua calenta, que brolla de la terra a una temperatura de 80 ºC. Un senyor anava temperant l'aigua que entrava a la piscina natural i on ens vam banyar (perquè sinó ens haguéssim escaldat!). La temperatura de l'aigua oscil.lava entre 38-40ºC. Fora de l'aigua feia fred... l'aigua, en contacte amb l'aire fred de fora fumejava. Quina sensació tan agradable. Ens feia peresa sortir i por de quedar ben gelades!!! Però la tarda anava avançant i la llum s'escurçava massa ràpidament, així que.... ànims i fora de l'aigua calenta!!!! Part del camí de tornada a Yanque, on fèiem nit, el vam fer gairebé a les fosques... bé, sort de la lluna, que ens anava il.luminant. Vam haver de travessar el riu Colca per un pont penjant... quina impressió!!!! i au, enfila que fa fort fins a l'entrada del poble. El guia local, un noi molt maquet, en Dani, ens va explicar tantes coses del valle..., llàstima que n'oblidarem gran part! Vam sopar amb ell al Ranchito de don Felipe... i cap a dormir!! Quin fred, renoi!!!
I aquest matí hem anat fins al mirador de Cruz del Cóndor a veure com sortien els cóndors i planejaven per damunt del Cañón del Colca. Alguns ens passaven ben a prop... quins ocells més enormes!!! Es veu que n'hi ha que d'ala a ala mesuren 3 metres!!!
I ara tornem a ser a Arequipa. Aquesta nit agafarem un autobús nocturn fins a Puno, a la frontera amb Bolívia. Anirem a las Islas Flotantes, al llac Titicaca. A veure com va, perquè es veu que aquests dies estan immersos en una onada de fred i en diferents moments del dia estan a sota zero... brrrrrr. A tapar-se!!!
Ahir a la tarda vam fer un trekking genial! Vam anar des de Yanque a Uyo-Uyo, un poblet abandonat quan els conquistadors espanyols van arribar a les valls d'Arequipa per evangelitzar als infidels indígenes inques. Llavors els van fer deixar el poble (difícil accés i massa dispers en el territori) i fundar-lo 300 metres més avall. Unes vistes fantàstiques... anàvem caminant ben a prop del riu Colca (els colcas eren forats a les roques del costat del riu, que servien de magatzem per als aliments). Vam arribar fins a unes Hot springs, un manantial d'aigua calenta, que brolla de la terra a una temperatura de 80 ºC. Un senyor anava temperant l'aigua que entrava a la piscina natural i on ens vam banyar (perquè sinó ens haguéssim escaldat!). La temperatura de l'aigua oscil.lava entre 38-40ºC. Fora de l'aigua feia fred... l'aigua, en contacte amb l'aire fred de fora fumejava. Quina sensació tan agradable. Ens feia peresa sortir i por de quedar ben gelades!!! Però la tarda anava avançant i la llum s'escurçava massa ràpidament, així que.... ànims i fora de l'aigua calenta!!!! Part del camí de tornada a Yanque, on fèiem nit, el vam fer gairebé a les fosques... bé, sort de la lluna, que ens anava il.luminant. Vam haver de travessar el riu Colca per un pont penjant... quina impressió!!!! i au, enfila que fa fort fins a l'entrada del poble. El guia local, un noi molt maquet, en Dani, ens va explicar tantes coses del valle..., llàstima que n'oblidarem gran part! Vam sopar amb ell al Ranchito de don Felipe... i cap a dormir!! Quin fred, renoi!!!
I aquest matí hem anat fins al mirador de Cruz del Cóndor a veure com sortien els cóndors i planejaven per damunt del Cañón del Colca. Alguns ens passaven ben a prop... quins ocells més enormes!!! Es veu que n'hi ha que d'ala a ala mesuren 3 metres!!!
I ara tornem a ser a Arequipa. Aquesta nit agafarem un autobús nocturn fins a Puno, a la frontera amb Bolívia. Anirem a las Islas Flotantes, al llac Titicaca. A veure com va, perquè es veu que aquests dies estan immersos en una onada de fred i en diferents moments del dia estan a sota zero... brrrrrr. A tapar-se!!!
19 de juliol del 2010
Encara a Arequipa... va de trekkings...
Ja hem valorat l'opció del trekkimg a triar. Després d'hores de discutir-ho, pensar en les avantatges i inconvenients, en la duresa del camí, i sobretot en el soroche hem decidit que no farem la caminada de 10 hores al Cañón del Colca. N'hem contractat una altra molt més light. Té una durada de 3 hores i visitarem pobles que estan a molta altura: Chivay, Maca, Tambo, Yanque i arribarem al mirador de Cruz del Cóndor. Diuen que podrem observar el majestuós vol dels cóndors, atrets per les corrents d'aire calent que hi circulen. Els cóndors només es poden veure al matí, quan surten a caçar, és per això que haurem de matinar força. Després del trekking tenim la possibilitat d'anar a fer un bany a unes fonts termals anomenades La Calera, d'on l'aigua brolla a una temperatura de 38 ºC. Hem d'abrigar-nos bé ja que vorejarem alçades de gairebé 4000 metres. Vinga a beure mate de coca i a mastegar fulles de coca... (més efectiu que prendre pastilles de la farmàcia, segons ens han dit).
Encara estem a Arequipa, la ciudad blanca. Aquest matí hem visitat el Monestir de Santa Catalina, una ciudad dentro de la ciudad, com diuen els arequipenys. Ens ha encantat!!! Els carrerons que recorren l'interior del monestir duen noms de ciutats d'Espanya: calle Granada, calle Sevilla, calle Burgos,... Tot molt net i curiós. Hem pujat fins al mirador del monestir i hi ha vistes dels volcans que voregen la ciutat: el Misti, poderós davant nostre!
Arequipa.... com m'agrada... quina diferència de la gris i desordenada Lima (teníeu raó tots els que dèieu que Lima no era pas tan bonica)... Arequipa, gairebé sempre assolellada (300 dies de sol a l'any!), amb la seva Plaza de Armas flanquejada per porxades de columnes de dos pisos... és preciosa...
Estarem dos dies voltant per poblets dels Andes i gaudint de la natura tan exuberant, rica i diversa del país.
Encara estem a Arequipa, la ciudad blanca. Aquest matí hem visitat el Monestir de Santa Catalina, una ciudad dentro de la ciudad, com diuen els arequipenys. Ens ha encantat!!! Els carrerons que recorren l'interior del monestir duen noms de ciutats d'Espanya: calle Granada, calle Sevilla, calle Burgos,... Tot molt net i curiós. Hem pujat fins al mirador del monestir i hi ha vistes dels volcans que voregen la ciutat: el Misti, poderós davant nostre!
Arequipa.... com m'agrada... quina diferència de la gris i desordenada Lima (teníeu raó tots els que dèieu que Lima no era pas tan bonica)... Arequipa, gairebé sempre assolellada (300 dies de sol a l'any!), amb la seva Plaza de Armas flanquejada per porxades de columnes de dos pisos... és preciosa...
Estarem dos dies voltant per poblets dels Andes i gaudint de la natura tan exuberant, rica i diversa del país.
18 de juliol del 2010
Arequipa
Una nit d'autobús en asiento semi-cama... De Nazca a Arequipa. 9 hores. Arequipa, la ciudad blanca. N'hem visitat poca cosa encara. Darrera la catedral, el volcà Misti (5825 m) ensenya la cresta nevada per damunt les torres. Regust colonial. De fet ens allotgem en una vella casona colonial. Podria ben bé fer l'efecte que estem en un dels carrers de l'Havana Vieja.
El Cañón del Colca és un dels principals atractius de la zona. Hem de decidir quan i quin trekking tenim intenció de fer-hi. Les caminades són dures, de molt de desnivell. Però el que més por ens fa a l'hora de decidir-nos és el mal d'altura, el soroche. Pujaríem fins a Cabanaconde (a 3600 m) amb autobús i després iniciaríem la caminada... Cal que ho acabem de valorar...
De moment, sortirem d'aquest ciber fosc. Tenim la Plaza de Armas davant mateix. És un migdia molt assolellat i cal aprofitar-ho perquè a la nit la temperatura baixa moltíssim.
Es veu que aquesta ciutat aviat celebrarà el 470è aniversari de la seva fundació (per part dels espanyols).
El Cañón del Colca és un dels principals atractius de la zona. Hem de decidir quan i quin trekking tenim intenció de fer-hi. Les caminades són dures, de molt de desnivell. Però el que més por ens fa a l'hora de decidir-nos és el mal d'altura, el soroche. Pujaríem fins a Cabanaconde (a 3600 m) amb autobús i després iniciaríem la caminada... Cal que ho acabem de valorar...
De moment, sortirem d'aquest ciber fosc. Tenim la Plaza de Armas davant mateix. És un migdia molt assolellat i cal aprofitar-ho perquè a la nit la temperatura baixa moltíssim.
Es veu que aquesta ciutat aviat celebrarà el 470è aniversari de la seva fundació (per part dels espanyols).
17 de juliol del 2010
Huacachina, Nazca, Chauchilla
Aquests dies estem en una zona desèrtica. Avui escric des de Nazca. A Pisco vam conèixer una parella de francesos, la Léna i en Berenger, dues persones genials!! Els anomeno perquè aquests dos dies hem comparit el viatge amb ells. Vam fer la ruta a las Islas Ballestas i al Parc Nacional de Paracas. Uffff, aquest país és brutal per la naturalesa tan impressionant i els recursos que té!! Tots dalt de la barca, amb l'armilla salvavides i tot. Saltàvem per damunt les onades... súper xulo! La primera parada a alta mar la vam fer davant "el candelabro", una figura excavada en una loma rocosa que té forma de canelobre o de cactus segons es miri... Engegar el motor de la barca i cap a fer un tomb per les Islas Ballestas. No s'hi pot accedir a peu, ni trepitjar-les. Estan protegides. Cada 5 anys, especialistes peruans escalen la roca i n'extreuen el guano (excrements de la múltiple varietat d'ocells que hi habiten). Vam poder veure a molts pocs metres pingüins de Humboldt, lleons marins (com dos mascles es barallaven per aconseguir els favors d'una femella), gavines de diverses maneres, uns crancs vermells enormes enganxats a les roques i ocells i més ocells. Precioses les formacions rocoses de les illes.
Després vam fer una ruta pel desert del Parc Natural de Paracas. Preciós: dunes, platges inaccessibles de sorra vermella, silenci,...
Pisco, terra de vins. D'on rep nom la beguda nacional: el pisco. Nosaltres en vam beure una variant, el pisco sour (brevatge fet de suc de raïm, clara d'ou, xarop de goma, gel, suc de llimona i amargo de angostura). Vam optar per anar a la Taberna de Don Jaime on vam ser rebudes -i rebut- amb un "Si el mar fuera vino todos seríamos marino". Unes cerveses Cristal "la auténtica cerveza peruana".
L'endemà carretera cap a Ica des d'on vam agafar un taxi cap a Huacachina. Amb la Léna i en Berenger! Cap a l'aventura. Vam pujar a un carro tubular i vinga a enfilar dunes i baixar-ne dalt del vehicle saltador... el Dragon Khan al costat d'això és com pujar als cavallitus... Impressionant. Enmig de la immesitat del desert, el conductor ens portava al cim d'unes dunes i ens feia llençar avall damunt una taula de surf... fuaaaaaaaaaaaaaaa, quins xiscles les primeres vegades...! Però després ja ens enfilàvem nosaltres mateixes per les dunes per tornar-nos a tirar (i mira que costava molt arribar altre cop al cim de la duna). Una experiència mooolt recomanable. En diuen Sandboard.
I ara a Nazca. Ahir ens vam acomiadar de la Léna i en Berenger. Aquest matí hem sobrevolat les "Líneas de Nazca" amb una avionta de 4 places. Una experiència bonica també!!. Hem pogut divisar les línies (n'hi ha més de 1000) i part de les 300 figures que la gent de la cultura nazca van traçar en un període molt ampli de temps que va de l'any 500 a.C. al 800 d. C. damunt d'un sòl rocós i repelat. Hi ha teories que diuen que primer es van traçar les figures que no pas les línies. Les figures representades són majoritàriament elements relacionats amb la selva: un colibrí, una balena, una mona, un arbre, unes mans, un gos, un lloro, una aranya,... Es veu que les van fer perquè les deitats vegessin que el poble nazca necessitava aigua (és la zona més seca del Perú, on hi plou un dia o dos a l'any).
Estema l'hostal Nazca House. Al costat hi tinc la Nancy, la propietària de l'hostal. Una dona amablíssima, que ens tracta moltíssim bé. Després de dinar visitarem el cementiri inca de Chauchilla. Es veu que hi veurem mòmies autèntiques inques, aquelles que van amb la cabellera i estan lligades amb cordes... Em ve a la ment imatges del còmic de les Aventures de Tintín, concretament el llibre El Temple del Sol. Ah, i també anirem a veure la ceràmica nazca, d'una finura extrema... Ja ho anirem comentant...
I aquesta nit, bus nocturn cap a Arequipa.
Aquest teclat té accents i ces trencades!!! ;-)
Després vam fer una ruta pel desert del Parc Natural de Paracas. Preciós: dunes, platges inaccessibles de sorra vermella, silenci,...
Pisco, terra de vins. D'on rep nom la beguda nacional: el pisco. Nosaltres en vam beure una variant, el pisco sour (brevatge fet de suc de raïm, clara d'ou, xarop de goma, gel, suc de llimona i amargo de angostura). Vam optar per anar a la Taberna de Don Jaime on vam ser rebudes -i rebut- amb un "Si el mar fuera vino todos seríamos marino". Unes cerveses Cristal "la auténtica cerveza peruana".
L'endemà carretera cap a Ica des d'on vam agafar un taxi cap a Huacachina. Amb la Léna i en Berenger! Cap a l'aventura. Vam pujar a un carro tubular i vinga a enfilar dunes i baixar-ne dalt del vehicle saltador... el Dragon Khan al costat d'això és com pujar als cavallitus... Impressionant. Enmig de la immesitat del desert, el conductor ens portava al cim d'unes dunes i ens feia llençar avall damunt una taula de surf... fuaaaaaaaaaaaaaaa, quins xiscles les primeres vegades...! Però després ja ens enfilàvem nosaltres mateixes per les dunes per tornar-nos a tirar (i mira que costava molt arribar altre cop al cim de la duna). Una experiència mooolt recomanable. En diuen Sandboard.
I ara a Nazca. Ahir ens vam acomiadar de la Léna i en Berenger. Aquest matí hem sobrevolat les "Líneas de Nazca" amb una avionta de 4 places. Una experiència bonica també!!. Hem pogut divisar les línies (n'hi ha més de 1000) i part de les 300 figures que la gent de la cultura nazca van traçar en un període molt ampli de temps que va de l'any 500 a.C. al 800 d. C. damunt d'un sòl rocós i repelat. Hi ha teories que diuen que primer es van traçar les figures que no pas les línies. Les figures representades són majoritàriament elements relacionats amb la selva: un colibrí, una balena, una mona, un arbre, unes mans, un gos, un lloro, una aranya,... Es veu que les van fer perquè les deitats vegessin que el poble nazca necessitava aigua (és la zona més seca del Perú, on hi plou un dia o dos a l'any).
Estema l'hostal Nazca House. Al costat hi tinc la Nancy, la propietària de l'hostal. Una dona amablíssima, que ens tracta moltíssim bé. Després de dinar visitarem el cementiri inca de Chauchilla. Es veu que hi veurem mòmies autèntiques inques, aquelles que van amb la cabellera i estan lligades amb cordes... Em ve a la ment imatges del còmic de les Aventures de Tintín, concretament el llibre El Temple del Sol. Ah, i també anirem a veure la ceràmica nazca, d'una finura extrema... Ja ho anirem comentant...
I aquesta nit, bus nocturn cap a Arequipa.
Aquest teclat té accents i ces trencades!!! ;-)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)